JUSTÍCIA I POLÍTICA

M’he assabentat pels mitjans que el ciutadà anglès de 18 anys, Beau Isagba, ha estat condemnat a set anys de presó por trencar la mandíbula i robar una bicicleta a Ashraf Rossli, un estudiant malai, durant els aldarulls de l’agost de 2011 que van seguir la mort a trets d’un jove negre a mans d’un policia en un barri deprimit de Londres. Ho recordeu? Els disturbis es van estendre durant quatre dies per diverses ciutats d’Anglaterra amb saquejos i enfrontaments entre joves brètols i veïns. David Cameron va qualificar els protagonistes de simples delinqüents i va assegurar que se’ls castigaria de manera exemplar… Potser ja no ho recordeu, passen tantes barbaritats, una rere l’ altra!

No vull pas valorar si set anys de privació de llibertat són prou o poc per al delicte comès, i encara menys si la condemna s’ha fet segons uns estrictes criteris legals o condicionada per raons polítiques, perquè desconec la legislació anglesa i no tinc dades del context, però sí que penso que set anys de presó són molts anys. De fet, segur que a alguns els deu semblar poc, sempre hi ha la gent que s’omple la boca demanant condemnes més dures, gent que segurament no s’ha parat mai a pensar de manera profunda què deuen ser realment set anys tancat en una presó.
No seré jo qui disculpi Beau Isagba. Hauria de ser reeducat fins que assolís un alt grau de capacitat d’empatia envers el proïsme; però em pregunto si aquesta condemna tindrà alguna utilitat rehabilitadora o si és simplement la manera de posar fora de circulació un jove que ha fet nosa.
¿Com corregir la conducta de Beau Isagba i la de tants joves educats en el valors de l’individualisme consumista? No és tan difícil i no cal esperar que cometin cap delicte per fer-ho, només cal anticipar-s’hi i gastar els diners públics de forma adequada.

Per exemple, ¿per què en aquells dies no hi passaven a les zones més deprimides i conflictives de Glasgow aquesta mena d’incidents? Precisament perquè la policia escocesa feia força anys que dialogava amb els delinqüents juvenils i els feia conèixer de prop les seves antigues víctimes, i perquè el govern d’Escòcia no havia retallat les despeses socials, a diferència del govern d’Anglaterra. Potser més que de disparar contra els joves i d’aplicar-los càstigs exemplars es tracta de fer servir la intel·ligència i gastar-se els diners que calguin en coses realment essencials.
Ara que hi penso, segurament tampoc ho recordareu, pocs dies després dels aldarulls de Londres, la justícia anglesa condemnava a un any de presó Donald Payne, un suboficial del primer batalló de la reina, que l’any 2004 va torturar fins a la mort un cambrer iraquià. Havia estat detingut conjuntament amb tota la resta del personal d’un hotel, tots arrestats arbitràriament, tots encaputxats, els caps xops de petroli, colpejats amb barres de ferro durant 48 hores… En l’autòpsia del cadàver del cambrer es van trobar 93 ferides greus.
Aleshores… potser sí que puc valorar que la condemna de Beau Isagba és excessiva, potser sí que puc pensar que ha estat condicionada per raons polítiques. Set anys per robar una bici i trencar una mandíbula i només un per torturar i assassinar?
I quin exemple per a la joventut! Posa’t un uniforme i satisfer els teus instints de malfactor et sortirà a bon preu davant la justícia!

Jordi F. Fernández Figueras